Hiperenlaces

Tutorial hiperenlace con openoffice-impres

L' art romànic català

Les alteracions polítiques produïdes al s. XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifa amb centres culturals propis, sovint en relació amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l'arquitectura: en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Una és constituïda per l'arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch "primer art romànic". Possiblement pel fet d'haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l'ús general d'un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d'una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel S, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grans grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria, de la primera meitat del s. XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies d'Andorra, de l'Alt Urgell, del Pallars i de la Vall d'Aran), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d'Aran hi ha una segona etapa d'aquest estil pels volts de l'any 1100, i a Andorra persistí en l'arquitectura popular de la segona meitat del s.

12. Algunes esglésies del s. XI són de planta circular. El castell més important d'aquest moment és el de Llordà, i també pertany al mateix estil el cos principal del palau dels comtes de Barcelona, a la seva capital. L'altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l'Empordà en alguns edificis d'aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada vers el 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes, la catedral d'Elna, consagrada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1066—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d'Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d'escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d'estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaços fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d'Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del s. XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1301). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l'Estany (mitjan s. XIII). A Catalunya, els exemples més arcaics d'escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1057), amb capitells amb figures i d'altres de tradició clàssica amb fulles d'acant. Degué abundar l'escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del s. XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del s. XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic. La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del s. XII, la catedral d'Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d'Itàlia, però, quant a l'escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d'Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l'artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l'anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra fins a Itàlia passant per Occitània. Les comarques gironines presenten exemples notables, i a la part central, a més de la importació de peces de marbre del Conflent, hi ha un gran monument molt original —Sant Joan de les Abadesses— i una extensa escola centrada per Ripoll i Vic. El romànic tardà, entorn del 1200, semblava haver tingut el centre principal a Girona (claustres, el millor dels quals fou el de la catedral), des d'on passà a Barcelona (claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciat per Arnau Cadell, etc.), amb una altra derivació a Santa Maria de l'Estany (capitells de la vida de Jesús). A Solsona cal destacar la decoració aplicada a l'arquitectura de la catedral, la Mare de Déu del Claustre —de clara relació amb Tolosa— i una perduració local i popular del seu estil ja al s. XIII. A Tarragona hi ha bons exemples, sovint en marbre, especialment el claustre de la catedral, netament romànic, com ho són també el tester i la planta del temple. Una branca del darrer grup rossellonès (escultures a Elna i a Perpinyà) confluí a Lleida amb altres tradicions, amb ornamentació molt rica, en part moresca, que produí al llarg del s. XIII una esplèndida escola centrada en la catedral, amb exemples a les comarques veïnes i molt més enllà, fins a València (porta del Palau, a la seu). Un dels millors exemplars tardans del grup és la portada de l'església d'Agramunt, del 1283, amb ornament romànic i un grup de l'Epifania ja netament gòtic, bé que arcaic. Paral·lelament tingué molta importància l'escultura en fusta. Els millors exemplars coneguts, sovint policromats, semblen pertànyer a la primera meitat del s. XII. Les marededéus sedents devien abundar arreu del Principat i foren dutes també a València i a Mallorca. És molt important la sèrie de frontals de talla, Crists en creu i grups del Davallament, de la part occidental de Catalunya (Viella, vall de Boí), i de Crists vestits de la Garrotxa i de la Cerdanya, tot i que a les comarques orientals n'hi ha també bons exemplars, potser més tardans però paral·lels als baldaqudel primer grup (el Crist de Formiguera, el Crist i el frontal de Ripoll, el Davallament de Sant Joan de les Abadesses). Pel que fa a les tècniques pictòriques, la miniatura romànica prengué molta importància al s. XI a Ripoll (grans Bíblies, etc.), d'on devien dependre en llur origen altres centres: Vic (amb exemples signats i datats), Cuixà, Arles o Girona. Barcelona sembla haver mantingut un caràcter a part. La pintura mural, molt abundant i actualment sovint conservada en museus, assoleix mostres d'una qualitat excepcional. La transició, devers mitjan s. XI, és marcada per exemples dispersos, uns de septentrionals (Casesnoves), i altres molt al sud (Calafell, el Sepulcre). Una primera etapa totalment romànica es troba a Boí (en relació amb les Bíblies catalanes) i un grup central oriental (Osormort, el Brull, Bellcaire) enllaçat amb l'art del Poitou, que també tingué projeccions cap a Aragó (Bagüés). A la darreria del s. XI un gran artista, el Mestre de Pedret, centrà a la diòcesi d'Urgell (Sant Pere del Burgal, Pedret) els contactes amb l'art italià bizantinitzant i trobà ressonàncies en petits mestres locals. Paral·lelament hi hagué una altra escola d'estil geomètric i antinaturalista, ben representada per alguns frontals (Ix) i les pintures de Sant Pere de la Seu d'Urgell. L'any 1123 treballaren a Taüll un grup d'artistes el més important dels quals decorà l'absis de l'església de Sant Climent, que constitueix el més excel·lent exemple de la pintura romànica a Catalunya. En ple s. XII abunden els frontals, baldaquins i altres elements de decoració d'altar. A la darreria de la centúria hi hagué un nou corrent d'enllaç amb el món italobizantí. La mostra més pura fou encapçalada pel grup del Mestre de Baltarga. Els mestres d'Avià i de Lluçà en mostren les millors adaptacions al país. Al costat d'ells continuaren treballant altres artistes més tradicionals, dins les formes occidentals (mestres d'Espinelves i de Mosoll, miniaturistes dels "llibres dels feus", de Barcelona), i un grup que mantingué supervivències populars molt variades. Dins les arts decoratives sobresurten algunes peces tan importants com el brocat dit tapís de la Creació (Museu de la Catedral de Girona) del s. XI o XII, o l'estendard de Sant Ot (Museu d'Art de Catalunya), del s. XII, dins el camp de les arts tèxtils, la tapa esmaltada del missal, del s. XII (a la seu de Tortosa), i diversos treballs d'argenteria i de forja.

baldaquí

lesenes

Crist vestit de la Garrotxa

L' espasa láser

L’ espasa làser

.

Obrim la imatge que hem triat. Fem una capa nova,
ha de tenir les següents opcions: color de pantalla de front negre
(color de primer pla)i en mode:pantalla

 

 

 

Ara veurem altre vegada l’espasa.

 
Amb aquesta eina farem la selecció de l’ espasa. Ara anem a Selecciona>Des
de camí de ruta. Omplim la selección de blanc amb la eina de omplir.

 

Capes>color

 

 

 

Ja tenim l’ espasa de blanc pintada, ara farem l’efecte
làser.

 

Clica dos cops on indica la fletxa vermella, i et
sortiran quatre capes en total.

 

 

 

 

 

 

 

Des de la última capa : Filtres>Difumina>
Difuminat Gaussià.

 

Aquest “5” li dones un valor de 10, i cliques
en: d’acord. Desprès a l’altre capa faràs el mateix: Filtres>Difumina>Difuminat
Gaussià, i ara li donaràs al 10 un valor de 20 i d’acord.

Un cop fet les difuminacions, anem a capes>colors>balanç
de color

 

 

 

 

Nabucodonosor II, rey de los caldeos, quiso hacer a su esposa Amytis, hija del rey de los medos un regalo que demostrara su amor por ella, hizo construir un jardín que le recordara las montañas de su florida tierra, tan diferentes de las llanuras babilónicas. Los jardines estaban situados junto al palacio del rey y al río, para que los que viajaban por el río lo pudieran ver, pues estaba prohibida su entrada.

La plaza del diamante

La novela se centra en el personaje de Natalia, la "Colometa", una mujer que representa a muchas otras a las que les tocó vivir un periodo de la historia de España especialmente duro y cruel. Al igual que otras mujeres, Colometa verá partir y morir a sus seres queridos, pasará hambre y miseria y se verá muchas veces incapaz de sacar adelante a sus hijos e incluso siente la necesidad de matarlos para terminar con su agonía.

Hundida en un matrimonio que no le proporciona felicidad y unida a un hombre egoísta, Natalia renuncia a su propia identidad cediendo todo el protagonismo a su esposo, aceptando los convencionalismos de una época que dejaban a la mujer en un segundo plano. A lo largo del texto el lector va descubriendo la resignación de esta mujer ante la realidad que le ha tocado vivir. La historia de España está llena de "Colometes" y Rodoreda les hace en esta obra su homenaje personal.

Natalia nos explica su vida marcada por la opresión y la necesidad de liberarse de una historia individual que se transforma en una imagen de una época agitada

Colometa es una persona sumisa e ingenua, no tiene personalidad al principio de la obra, pero mientras va avanzando la obra empieza a sacar su caracter y empieza esto por matar palomas. Colometa tiene una connotacion "positiva" en algún aspecto:quiere decir pequeña paloma. Este nombre se le fue dado por Quimet, quitándole su identidad por tener sus avaricia

frutas y verduras

Create a photo slideshow

Temporal de nieve en Barcelona

La bruja Pirula en el bosque

Despedida de un "perico"

¡Guillermo, adiós!¡Cuántas veces me silbabas, o me llamabas para decirme adiós desdde el balcon!. Tu señora estaba a tu lado y también me saludaba. Te has marchado muy rápido y no me ha dado tiempo de despedirme. Hacía unos días que nos habíamos saludado en la calle. Te vi mal, tenías mal color de cara. Tendrías que haber hecho que te ingresaran y quizás hubieran llegado a tiempo de ayudarte, seguro que lo hiciste por no dejar a tu mujer sola. Nunca te oí quejarte de la carga de tu señora. Lo que tú hacías no lo hacen todos.Sentía envidia de tu mujer, por tener un marido como tú, que la cuidabas tanto. El otro día al comentar tu muerte, me dijeron que si eras el hijo porque se veía tanto cuidado hacia ella.Bueno, mira, pudiste disfrutar al reunir a tus hijos y nietos y celebrar los cincuenta años de matrimonio. Siempre que gane el Español me acordaré que tú lo eras y lo celebraré por ti.

prueba de puzzle

En el cementerio de Enguera

En el cememnterio de Enguera están enterrados buena parte de mis antepasados, mis padres descansan en Barcelona. Es visita obligada para mí aunque esté sólo unas horas.
Recuerdo a mi padre que en vacaciones íbamos a Enguera y nos llevaba a visitar el cementerio donde estaban enterrados sus padres y parientes. -Mira aquí, mira allá. ahí está tu tía abuela ..., decía mi padre. Cambio las flores de los nichos de mis abuelos y tíos. Este año ha venido mi Laura y su marido, para ella es cosa normal que yo haga este recorrido, siempre lo ha sabido aunque no haya venido porque yo les hablo de sus antepasados. Me fijé en el poema que hay en la entrada del cementerio escrito por José Mª Albiñana Sanz, víctima de la incivil guerra en el que demuestra el amor que tiene a este cementerio de su pueblo natal. Bonito poema. Si clicáis sobre la foto se hará grande y podréis leerlo.

¡A llover!

No sé por qué mi madre cuando yo cogía una aguja y cosía alguna cosa decía esa frase:¡A llover!
Siempre que empiezo a coser me acuerdo irremediablemente de esta frase. Ella cosía muy bien, hacía unas labores primorosas, había estudiado con las monjas francesas y había hecho el curso de Falange, y siempre me hacía las labores que había de entregar en el instituto o en la Normal. Pero yo me fijaba cómo lo hacía y algunas cosas me salen bastante bien. Este año inicié una toalla con punto diversos de vainicas y ahí está el resultado, una toalla para mi hija. De esta manera mato el tiempo.

Cumpleaños de Mª del Mar

<

mmar091

View more presentations or Upload your own.

Galopa

Mi hermano me llamaba así muchas veces: Galopa o Galopeta. Y así ha sido como he decidido llamar a mi blog de prueba Galopa.
Yo a mi hermano le llamo Jesu como palabra llana y sin ese final o Jesusín, pero al nacer mi sobrino y ponerle también el mismo nombre pues ha pasado mi sobrino a ser Jesusín, aunque mis hijos si se dirigen a su primo le llaman Jesús con acento catalán, si me hablan de él me dirán que han visto a Jesusín. La importancia de un nombre para distinguirnos. Utilizo este blog sólo de prueba.

jota

<

Verdes Campiñas, por José Guardiola

>




Verde campiña,
Dormida al sol.
Verde esperanza,
Qué fue de nuestro amor
Del valle umbrío,
Ya el cielo no es azul.
La flor se muere
Porque te fuiste tú.
Todo lo llenan tu ausencia
Y mi inquietud.
Cuando cruelmente
Dijiste adiós,
El verde valle
Sin alma pareció.
De los zorzales
El trino se quebró
Y de los ríos,
La cantarina voz.
Solo se oía llorar mi corazón.
No quiero amor,
Saber a dónde irás.
Ni porque te fuiste,
Y si me olvidarás.
Quiero no más seguir
Viviendo en ti.
Y soñar que un día
Volverás a mí.
Que otra vez el valle
Sonreirá.
Y en la campiña
La flor triunfará.
Con los zorzales
Trinando su canción.
Mi bienvenida
Será en tu aparición.
Sentir de nuevo
Reir mi corazón.

Mirando al mar

LETRA DE LA CANCION JORGE SEPULVEDA - MIRANDO AL MAR (JORGE SEPULVEDA)

Bajo el palio de la luz crepuscular,
cuando el cielo va perdiendo su color,
quedo a solas con las olas espumosas
que me mandan su rumor.

Ni un lejano barquichuelo que mirar,
ni una blanca gaviota sobre el mar...
Yo tan sólo recordando la aventura que se fue,
la aventura que en tus brazos amorosos disfruté,
bajo el palio sonrosado
de la luz crepuscular.

Mirando al mar soñé
que estabas junto a mí.
Mirando al mar yo no sé qué sentí,
que acordándome de ti, lloré.
MIRANDO AL MARyo sé que ha de tornar,
y sé que ha de volver a mí
cuando yo esté mirando al mar...

Mirando al mar soñé
que estabas junto a mí.
Mirando al mar yo no sé qué sentí,
que acordándome de ti, lloré.

La dicha que perdí
yo sé que ha de tornar,
y sé que ha de volver a mí
cuando yo esté mirando al mar...
Videos de Jorge Sepulveda

Mirando el mar

""
¡Quien pudiera escuchar esta canción y poder bailar en una buena pista!

Rosario de la aurora

"

Cant de l'Aurora 2008 Murla
Cargado por murlaweb. - Ver los videos de música recién destacados.