galopa: abril 2011

L' art romànic català

Les alteracions polítiques produïdes al s. XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifa amb centres culturals propis, sovint en relació amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l'arquitectura: en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Una és constituïda per l'arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch "primer art romànic". Possiblement pel fet d'haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l'ús general d'un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d'una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel S, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grans grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria, de la primera meitat del s. XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies d'Andorra, de l'Alt Urgell, del Pallars i de la Vall d'Aran), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d'Aran hi ha una segona etapa d'aquest estil pels volts de l'any 1100, i a Andorra persistí en l'arquitectura popular de la segona meitat del s.

Algunes esglésies del s. XI són de planta circular. El castell més important d'aquest moment és el de Llordà, i també pertany al mateix estil el cos principal del palau dels comtes de Barcelona, a la seva capital. L'altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l'Empordà en alguns edificis d'aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada vers el 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes, la catedral d'Elna, consagrada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1066—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d'Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d'escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d'estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaços fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d'Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del s. XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1301). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l'Estany (mitjan s. XIII). A Catalunya, els exemples més arcaics d'escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1057), amb capitells amb figures i d'altres de tradició clàssica amb fulles d'acant. Degué abundar l'escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del s. XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del s. XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic. La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del s. XII, la catedral d'Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d'Itàlia, però, quant a l'escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d'Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l'artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l'anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra fins a Itàlia passant per Occitània. Les comarques gironines presenten exemples notables, i a la part central, a més de la importació de peces de marbre del Conflent, hi ha un gran monument molt original —Sant Joan de les Abadesses— i una extensa escola centrada per Ripoll i Vic. El romànic tardà, entorn del 1200, semblava haver tingut el centre principal a Girona (claustres, el millor dels quals fou el de la catedral), des d'on passà a Barcelona (claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciat per Arnau Cadell, etc.), amb una altra derivació a Santa Maria de l'Estany (capitells de la vida de Jesús). A Solsona cal destacar la decoració aplicada a l'arquitectura de la catedral, la Mare de Déu del Claustre —de clara relació amb Tolosa— i una perduració local i popular del seu estil ja al s. XIII. A Tarragona hi ha bons exemples, sovint en marbre, especialment el claustre de la catedral, netament romànic, com ho són també el tester i la planta del temple. Una branca del darrer grup rossellonès (escultures a Elna i a Perpinyà) confluí a Lleida amb altres tradicions, amb ornamentació molt rica, en part moresca, que produí al llarg del s. XIII una esplèndida escola centrada en la catedral, amb exemples a les comarques veïnes i molt més enllà, fins a València (porta del Palau, a la seu). Un dels millors exemplars tardans del grup és la portada de l'església d'Agramunt, del 1283, amb ornament romànic i un grup de l'Epifania ja netament gòtic, bé que arcaic. Paral·lelament tingué molta importància l'escultura en fusta. Els millors exemplars coneguts, sovint policromats, semblen pertànyer a la primera meitat del s. XII. Les marededéus sedents devien abundar arreu del Principat i foren dutes també a València i a Mallorca. És molt important la sèrie de frontals de talla, Crists en creu i grups del Davallament, de la part occidental de Catalunya (Viella, vall de Boí), i de Crists vestits de la Garrotxa i de la Cerdanya, tot i que a les comarques orientals n'hi ha també bons exemplars, potser més tardans però paral·lels als baldaqudel primer grup (el Crist de Formiguera, el Crist i el frontal de Ripoll, el Davallament de Sant Joan de les Abadesses). Pel que fa a les tècniques pictòriques, la miniatura romànica prengué molta importància al s. XI a Ripoll (grans Bíblies, etc.), d'on devien dependre en llur origen altres centres: Vic (amb exemples signats i datats), Cuixà, Arles o Girona. Barcelona sembla haver mantingut un caràcter a part. La pintura mural, molt abundant i actualment sovint conservada en museus, assoleix mostres d'una qualitat excepcional. La transició, devers mitjan s. XI, és marcada per exemples dispersos, uns de septentrionals (Casesnoves), i altres molt al sud (Calafell, el Sepulcre). Una primera etapa totalment romànica es troba a Boí (en relació amb les Bíblies catalanes) i un grup central oriental (Osormort, el Brull, Bellcaire) enllaçat amb l'art del Poitou, que també tingué projeccions cap a Aragó (Bagüés). A la darreria del s. XI un gran artista, el Mestre de Pedret, centrà a la diòcesi d'Urgell (Sant Pere del Burgal, Pedret) els contactes amb l'art italià bizantinitzant i trobà ressonàncies en petits mestres locals. Paral·lelament hi hagué una altra escola d'estil geomètric i antinaturalista, ben representada per alguns frontals (Ix) i les pintures de Sant Pere de la Seu d'Urgell. L'any 1123 treballaren a Taüll un grup d'artistes el més important dels quals decorà l'absis de l'església de Sant Climent, que constitueix el més excel·lent exemple de la pintura romànica a Catalunya. En ple s. XII abunden els frontals, baldaquins i altres elements de decoració d'altar. A la darreria de la centúria hi hagué un nou corrent d'enllaç amb el món italobizantí. La mostra més pura fou encapçalada pel grup del Mestre de Baltarga. Els mestres d'Avià i de Lluçà en mostren les millors adaptacions al país. Al costat d'ells continuaren treballant altres artistes més tradicionals, dins les formes occidentals (mestres d'Espinelves i de Mosoll, miniaturistes dels "llibres dels feus", de Barcelona), i un grup que mantingué supervivències populars molt variades. Dins les arts decoratives sobresurten algunes peces tan importants com el brocat dit tapís de la Creació (Museu de la Catedral de Girona) del s. XI o XII, o l'estendard de Sant Ot (Museu d'Art de Catalunya), del s. XII, dins el camp de les arts tèxtils, la tapa esmaltada del missal, del s. XII (a la seu de Tortosa), i diversos treballs d'argenteria i de forja.

baldaquí

lesenes

Crist vestit de la Garrotxa